“Veus allà, amic Sancho Panza, on es descobreixen trenta, o pocs més, desmesurats gegants, amb qui penso entaular batalla”. I el fidel deixeble li respon: “Quins gegants? No són gegants, sinó molins de vent, i el que semblen braços són les aspes, que, empeses pel vent, fan rodar la pedra del molí”. Aquesta expressió d’origen literari pren més actualitat i realisme que mai a les comarques de l’altiplà central de Catalunya, les Terres de l’Ebre i els Ports, on des de fa vuit mesos reben amb preocupació les notícies de l’arribada d’una segona onada de centrals eòliques, amb molins que, a diferència dels actuals, no mesurarien cent vint metres d’alçada, sinó dos-cents, i esdevindrien autèntics gegants que redibuixarien l’horitzó. La controvèrsia en aquests territoris allunyats dels centres de decisió política està servida i les entitats ecologistes, els ajuntaments, les plataformes veïnals i el creixent teixit econòmic lligat a la preservació del medi natural alcen la veu d’alarma.
Font: Directa
Statement
Treballo al mig de la Segarra. El paisatge d’aquestes terres de secà forma part de les meves accions que prenen el text com a eina per fer-nos reflexionar sobre uns entorns de vegades oblidats. Igualment, la paraula acompanya “els meus homes” decapitats, malferits, turmentats, confosos, inquisitius … que, en el fons, ens tornen una imatge de nosaltres mateixos. El meu treball es pot entendre com una exploració de l’autoconsciència a través de la pintura, del dibuix , de la paraula o la instal·lació. Busco la intervenció quotidiana de l’entorn, l’absurd, la ironia i les relacions humanes per construir intervencions que posen al descobert les nostres contradiccions.
Abstract
És evident que l’acció humana està provocant un desajust al planeta. Estem esgotant els recursos naturals per la nostra pròpia comoditat, sense tenir en compte la terra que ens proporciona l’existència.
Les energies renovables són un bri de llum davant d’aquest desgavell, però aquestes noves infraestructures arriben per posar fre a l’esgotament dels recursos naturals? O bé, forment part d’un sistema capitalista, que el que vol, és apropiar-se del nostre paisatge natural canviant-li la fesomia, la socialització o la manera de viure?
Transitaré per aquesta fina línia caminant, observant, badant, mirant, escoltant, preguntant, dibuixant, escrivint … I ho posaré tot damunt la taula.
Quin planeta volem? Volem sacrificar el nostre paisatge? Volem perdre les nostres arrels? Volem un món sostenible?
Descripció
El punt de partida del meu projecte són els parcs eòlics. La comarca on visc està afectada per macro projectes d’energies alternatives eòliques i solars. Això ha creat entre la població un gran debat. Ha aparegut una plataforma que ha començat a mobilitzar-se en contra de “l’allau i massificació” de centrals eòliques i solars que hi ha projectades al territori. Demanen al Govern que derogui o modifiqui la llei que permet aquest “allau” de projectes i que el desplegament de les energies renovables es faci escoltant la veu dels territoris afectats.
El projecte que plantejo és una recerca i investigació artística enfocada a entendre la necessitat d’una energia renovable i alhora com aquesta energia renovable pot ser un desequilibri per un territori. El procés d’investigació d’aquest projecte, tot i que parteixo des d’una posició activista per la preservació del territori, em permetrà establir uns coneixements més objectius sobre aquest projecte d’energies renovables al territori de la Segarra i alhora conèixer les mateixes problemàtiques d’altres territoris rurals de Catalunya, terres de Tarragona, a l’Anoia o les terres de l’Ebre.
“SÍ, transició ecològica, energies renovables i en especial la eòlica. NO a la concentració d’aerogeneradors en mans privades en contra del territori i la gent.” Font: Plataforma Afectades Concentració Aerogeneradors @PlataformaPACA
L’objectiu d’aquest projecte artístic és crear material que permeti reflexionar sobre l’energia renovable com una necessitat o un desequilibri en el territori on pot provocar un canvi en el seu paisatge natural i social.
Aquest material sorgirà del procés de recerca de la meva relació amb el territori, la seva població, el seu paisatge, les polítiques d’energia renovable i les empreses interessades en aquest tipus de producció d’energia.
Més informació:
https://www.naciodigital.cat/noticia/214761/febre-parcs-eolics-entre-desequilibri-necessitat?rlc=an
Debat4el Febre de parcs eòlics: entre el desequilibri i la necessitat
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Joan. Em pareix molt interessant el debat que planteges amb el projecte. Energies renovables per mantenir la totalitat del consum, pens que desmesurat, al que ens hem acostumat o crear una deficiència d’energia que ens obligui a l’austeritat…?
Serem capaços, sense que ens obliguin, a renunciar a les comoditats? Sentirem amb el fet que estam perdent la llibertat?
Les preguntes que planteges realment són molt interessants i de difícil resposta, però que segurament si pots obtenir una aproximació de resposta, pots escollir un posicionament equilibrat davant aquest desequilibri. O material que reflexioni des d’una perspectiva on tothom i sigui contemplat.
Gràcies
Hola Joan,
estic completament dácord amb tú, en tot, en tot.
Però t´he de confessar, que fent un aïllament del pensament ecologic/ambiental/… i nomès tenint una mirada estètica, que les siluetes d´aquets “artilugis” desperten en mi, certa fascinació.
Quan vaig fer es camino de Santiago, vàrem tobar molts de camps eòlics i al igual que els camps de colza, podia estar molt de temps mirant-los, atreta per “algo” indescrptible.
PD. No estic parlant de sa foto des poble que ens has mostrat que aixó es una aberració!!!
Hola Noemí,
Entenc perfectament el que dius, jo moltes vegades tinc aquest mateix sentiment. És una arquitectura que m’interessa molt i em crida l’atenció. Sobretot perquè les formes verticals esterilitzades a l’horitzó m’atreuen. Amb la boira baixa, o les seves ombres creen paisatges fantàstics i paranormals.
Això si, jo els tinc relativament a prop i realment és un trencament del paisatge total. A part de l’arquitectura gegant, la infraestructura de camins que semblen autopistes per arribar-hi, el soroll que emetent, la barrera invisible per les aus que utilitzen aquell pas per la seva mobilitat. L’arrendament de terres de cultiu que passen a ser terres de manteniment d’aerogeneradors i d’altres accions són preocupants, i realment canvien el paisatge d’una manera molt bèstia.
Gràcies